Bill Drummond

http://penkilnburn.com/

“Vaig vendre una vegada la meva ànima al diable, no recordo exactament quan ho vaig fer, però sí sé que el preu va ser alt. El plat va ser servit amb tota la guarnició: fama, fortuna, aquest tipus de coses. Però després vaig haver de portar tot aquest assumpte una mica més lluny perquè volia que em retornessin l'ànima...”

Bill Drummond des dels anys 70 ha estat protagonista de grans projectes temeraris i al mateix temps d'una infinitat d'uns altres reptes, èpics a la seva manera però gairebé invisibles. 

Ha estat estudiant d'art, aprenent en pesquers d'arrossegament, jardiner, treballador en la construcció d'autopistes, fuster en un teatre, membre d'una banda de punk sense molt èxit. En els anys 80 és manager d'uns coneguts grups rock-pop i després assessor artístic per a un dels més grans segells discogràfics britànics. En 1986 de sobte ho deixa: “Hi ha una muntanya que cal escalar per la via més dura i jo vull veure el món des del cim”, va dir en la seva carta de dimissió.

L’any 1987 ell i Jimmy Cauty publiquen “What the Fuck's Going On?” (“Què coin està passant?”), primer i últim àlbum de The Justified Ancients of MuMu. L’àlbum usa salvatgement el sampler i la reapropiació i un fragment d’ABBA queda atrapat en el mix. El gegant del pop no ho pren bé i els demana destruir totes les còpies de l'àlbum. Drummond i Cauty viatgen a Suècia per intentar negociar però no aconsegueixen  ser atesos, així que cremen ritualment els discos i el que queda ho llancen a les aigües del Mar del Nord. 

A l'any següent tornen sota un altre nom, els Timelords, i el seu “Doctorin' The Tardis”, una mescla monstruosa d'èxits pop i altres residus, en pocs mesos arriba a ser número u i venen un milió de discos. 

És llavors quan publiquen de manera subterrània el “Manual (Com aconseguir un número u per la via fàcil)”, una dissecció brillant i implacable dels mecanismes de producció industrial de l'èxit musical, les receptes del qual acaben aplicant l'any següent amb una altra misteriosa identitat: el Kopyright Liberation Front, o KLF. Entre 1988 i 1991 KLF aconsegueix amb els seus singles les primeres posicions a tot el món. 

Mentrestant, els seus autors es mantenen invisibles i anònims. L’any 1992, al cim de la fama aconseguida amb l'operació KLF, durant la cerimònia de lliurament dels Brit Awards, Drummond va agafar una metralladora i va començar a disparar bales de fogueig al públic. Immediatament, el duo anuncia el seu retir de la música i la cancel·lació de tot el seu catàleg. 

Va començar llavors l'aventura de la K Foundation, una entitat anònima amb la qual poder jugar encara de manera més lliure amb els mitjans i les seves obsessions. En els anys següents Drummond i Cauty planegen diverses accions per convertir el que quedava dels diners guanyats en la seva fulminant carrera musical en obra d'art. Per exemple creen un premi per al pitjor artista britànic (amb un import doble respecte al premi oficial al millor artista) i compren espais publicitaris per llançar missatges críptics en contra de la música o de l'art comercial. Després de tot un seguit d’intents van decidir treure els diners del banc i simple i planament cremar-los, i així va ser: a l'agost de 1994 1 milió de lliures es van convertir en cendres en una illa d'Escòcia davant la presència d'un periodista i una càmera de vídeo. Anys després van publicar un llibre preciós amb res més que els fotogrames del vídeo i els comentaris d'els qui ho van veure.

A la fi dels 90, després de recuperar la seva ànima, Drummond decideix canviar d'estratègia. Neix Penkiln Burn i amb aquest nom des de llavors llança idees, construeix coses,les distribueix gratuïtament i dissenya projectes de llarga durada. Proclama el Dia sense Música. Experimenta amb els somnis i les obsessions de desconeguts. Regala coses. Organitza a tot el món cors efímers de 17 persones amb la finalitat de tornar a inventar la música com si hagués desaparegut de sobte de la faç de la terra. I moltes coses més. Projectes que no necessiten repercussió en els mitjans de comunicació per existir: accions pensades per viure experiències i de seguida esborrar qualsevol rastre, excepte en la memòria dels participants, naturalment.