(Extracte de: bit.ly/Y41b3A, per Savitri D)
Prendrem el Starbucks en els nostres cossos i deixarem que els nostres cossos ho rebutgin. Lleparem, mastegarem i menjarem el Starbucks i llavors li rebutjarem una vegada per totes. I ningú ens podrà acusar de no haver-li donat una oportunitat.
"Hi ha una petita confusió", va dir la traductora, "la gent es pregunta... vols dir realment llepar, llepar-lo de debò?"
"Sí!", va cridar Billy, "l'edifici, les parets, les finestres, el rètol, les màquines".
Lickalujah!
[...]
Billy caigut de genolls a uns metres de la porta del Starbucks va aixecar les seves mans en oració: "Què és aquesta estranya forma de vida? Què és això? Què està fent aquí? … I per què aquesta sirena no té mugrons?"
Va respirar profund i es va arrossegar cap a l'entrada, va llepar la part inferior de la porta, després el mànec, i després, quan es va llançar dins, vam anar amb ell. Jo i diversos altres, ens vam col·locar al llarg dels finestrals, llepant l'exterior, mentre que uns altres (massa com per explicar-los) van entrar i van començar a llepar els mostradors les cadires, i l'interior de les finestres. Era com una pintura de Hieronymus Bosch que havia pres vida, desenes de cossos es retorçaven al voltant, amb les boques obertes i les llengües llepant totes les superfícies disponibles. Vaig veure Billy murmurant una petita disculpa en l'oïda d'un cambrer sorprès i em vaig trobar en un llarg contacte visual amb una noia americana que portava una dessuadora vermella. Jo estava llepant la finestra a pocs centímetres de la seva cara i ella, increïblement, ignorava el caos al seu al voltant i seguia joguinejant amb el seu mp3, raspant l'escuma del seu algopuccino amb una cullareta de plàstic. Ella va tancar els ulls i va tirar el cap cap a la dreta, permetent-me veure Billy en la seva nova posició darrere del mostrador. Estava llepant la màquina del cafè i després va posar tota la seva boca sobre el filtre del vapor i va començar a xuclar.
Un somrient nen de deu anys d'edat, que estava mirant l'acció, es va allunyar dels seus pares, que estaven asseguts en silenci llegint el International Herald Tribune i buscant amb distracció amb les mans les tasses i les magdalenes mentre que una bella noia amb el pèl rosa mastegava la seva taula.
Des d'on estàvem situats llepant, l'exterior semblava un silenciós, oníric, llunyà fantàstic aquari humà. Em vaig detenir per un segon. Només per veure. Va ser bonic. bonic. Quan vaig començar a llepar de nou, van esvair fins i tot els sons del carrer. No podia sentir gens. Estava caient. Vaig veure Billy ajupir-se sota el mostrador i la gent començar a ballar.
Billy s'havia pujat a la barra i estava oferint la comunió amb les gerres platejates de la llet: havien persones que es llepaven entre si i estàvem a un segons d'una real explosió de revolta estàtica, quan Billy va cridar:
"Ara, ara! Deixa que el teu cos et parli. Acceptes o rebutges aquesta diabòlica cadena de botigues? Permetràs que Starbucks entri al teu cos? Al teu barri, a la teva ciutat? Acceptes la diabòlica cadena de botigues?"
"No! No! No! No! No!"
"Rebutges el diabòlic Starbucks?"
"Sí! Sí! Sí!"
La multitud va cridar "Lickalujah!". Ballant, Billy es va estremir, va caure de la barra i es va arrossegar fins a la porta, amb el vestit esquitxat d'obscenes taques de llet.
