Què tenen en comú la numerologia esotèrica, el suprematisme blanc, Pepe La Granota, Kek, el déu egipci del caos i, bé ... Donald Trump?
Daniel Keller, artista i escriptor nascut a Detroit i que viu a Berlín, va decidir esbrinar-ho tot capbussant-se en la inquietant barreja de subcultures d'usuari i de teories de la conspiració que en algun moment de la passada campanya presidencial nord-americana, va començar a pol·linitzar la maquinària de propaganda més enllà del que és habitual.
Com més rastrejava aquest estrany fenomen més s'adonava que hi havia una connexió entre les noves i les velles comunitats de la dreta radical, certes subcultures d'usuaris en xarxa -entre elles, algunes amb especial predilecció per la conspiranoia i l'esoterisme casolans, això sí, passats pel filtre de la cosa digital- i, inesperadament, fortes dosis de tecnoutopisme futurista. El que alguns classificaven com incitació a l'odi, misogínia o simples sociopaties, va començar a aparèixer-a Keller sota una llum completament diferent.
La rebel·lió de "mascles beta" contra els "normies" -és a dir, heterosexuals cultivats, consumidors zombis, víctimes passives de la cultura i la propaganda liberal- s'estava fusionant de facto amb una visió retorçada de l'utopisme high-tech, on formes superiors d'intel·ligència acabarien prenent el poder o serien l'eina perfecta per a la persecució paranoide. Segons Keller, l'individu sobirà -un idealitzat treballador neoliberal del coneixement, alliberat gràcies a la tecnologia del domini de la geopolítica, s'estava convertint en un "individu a la diana", la nova víctima paranoica i narcisista de la condició social contemporània.
Tot això semblava encaixar dins d'una difusa, encara que en aparença molt eficaç màquina de propaganda greixada per rumors, notícies falses i memes. Una màquina de propaganda impulsada, en última instància, pels usuaris mateixos, capaç de travessar els mitjans online menys convencionals, de saltar ràpidament a les xarxes socials i, finalment, d'inocular als mass media.
Keller va començar a investigar i a documentar el que semblava ser una nova "guerra cultural" que estava redefinint la vella idea de contracultura. Va fer cas omís als que l'acusaven de dignificar la alt-right i les seves incitacions a l'odi, contestant que calia submergir-se en aquest marasme de comunitats embogides i material potencialment inquietant per entendre aquest terratrèmol en el si de la cultura popular.
D'altra banda, Keller estava proporcionant arguments convincents sobre el paper que exerceixen les comunitats en xarxa i l'utopisme tecnològic en el context d'un fenomen social regressiu. De fet, els memes, les teories de la conspiració i les notícies falses es van convertir en part d'una guerra de propaganda molt més gran, de la qual acabarien traient partit organitzacions com ara la llavors fosca Cambridge Analytica, una "agència global de management electoral "que analitzava enormes quantitats de dades per desenvolupar un tipus de màrqueting personalitzat aparentment innovador. La "màgia dels memes" s'estava fusionant amb el poder d'una maquinària interconnectada capaç d'influenciar el dia a dia de les persones.
El que realment està en joc -suggereix Keller- és clau per als usuaris, ciutadans, artistes per igual: com podem recuperar l'acció política i creativa en aquesta nova guerra cultural?
El treball de Daniel Keller es va exhibir a nombroses institucions, entre elles The New Museum, New York; el Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris; la Kunsthalle Wien, Vienna; el Museum of Modern Art, Warsaw; el Fridericianum, Kassel; la KW, Berlin; i The Zabludowicz Collection, London. Ha impartit conferències a l'Institute of Contemporary Arts, London; DLD Conference, Munich; CODE_n Festival at ZKM, Karlsruhe; Swiss Institute, NYC and Stedelijk Museum, Amsterdam, entre d'altres.