A Walk in Fukushima ("Caminant per Fukushima") és una obra en vídeo de 360º rodada a la zona radioactiva i a les seves immediacions. Aquesta incursió íntima en la zona inaccessible inclou els emplaçaments de l'exposició Don't Follow the Wind i arriba a les proximitats de la central nuclear. Al vídeo, un antic veí descriu una visita a la seva casa abandonada i el conflicte intern que li genera haver treballat en una empresa vinculada a TEPCO.
Al vídeo, les obres d'art, instal·lades en antics habitatges i llocs de treball de la zona d'exclusió, apareixen gairebé sempre ocultes pels cossos dels artistes i de l'equip curatorial, cosa que els permet romandre inaccessibles i invisibles per al món exterior. Les figures i les actuacions posen de manifest que molts dels antics residents confien que aquestes obres d'art els representaran fins a la seva tornada.
El CCCB i The New Networked Normal (NNN) han comissariat una versió actualitzada del vídeo, produït originalment el 2015. Tot i que la zona continua essent inaccessible al públic, s'ha posat en marxa una operació de “sanejament” consistent a traslladar residus a altres zones per reduir la quantitat global de radiació i permetre que els veïns tornin a instal·lar-se en un entorn amb nivells considerats oficialment segurs.
A una carretera de la ciutat de Futuba, situada dins de la zona, hi havia un gran cartell amb el lema: “Energia nuclear: Potència per a un futur més lluminós”. La frase, escollida en un concurs escolar dècades abans de la catàstrofe, és ara un llòbrec recordatori de la il·lusió de seguretat promoguda abans de l'11 de març del 2011. Aquest cartell té un paper central en l'obra encara no presentada de Chim↑Pom. Per a la nova edició del vídeo, Don't Follow the Wind va tornar al lloc del cartell per enregistrar la història de l'escolar que va idear el lema.
Els cascs amb vídeo en 360 graus estan fets per tres generacions de la família de l'artista Bontaro Dokuyama, que vivia vora l'antiga zona d'exclusió de Fukushima, en una població que avui el Govern considera “apta per viure-hi” amb algunes restriccions, com ara la prohibició de vendre o consumir plantes silvestres.
El nét, la mare, el pare i l'àvia han creat uns cascs amb els que comparteixen objectes i vivències de la seva nova realitat. Cada casc relata la seva nova vida després de la catàstrofe, quan les decisions s'han de basar en rumors i en les històries contradictòries dels mitjans de comunicació. Les recomanacions i les restriccions oficials canvien contínuament. Molts dels veïns pateixen una ansietat permanent. Els cascs i les cròniques recopilades al principi del 2016 reflecteixen aquesta incertesa, tot i que no sempre s'ajusten amb exactitud a la política governamental del moment. Als cascs, els participants expressen el seu anhel d'un futur diferent, des de la perspectiva d'un present inestable.
L'11 de març no vaig utilitzar la bossa d'emergència per a terratrèmols que teníem a casa.
Aquella setmana tenia previst assistir a una festa local, que no es va arribar a celebrar perquè després de l'evacuació no va quedar ningú al poble.
M'amoïna contínuament el que menjo. Després de la primera emissió de material radioactiu, amics d'altres regions del Japó ens van enviar fruita i verdura perquè mengéssim alguna cosa fresca. Tant de bo algun dia jo els pugui enviar verdures conreades aquí.
Mare, 2016
Sempre m'asseia en aquest matalasset. Després del gran terratrèmol del Japó de l'11 de març del 2011, el vaig cosir per formar un casc i protegir-me el cap dels objectes que queien en les nombroses rèpliques dels dies següents.
Crec que les plantes del meu hort de Tamura, prop de la central nuclear de Dai-ichi, ja no són comestibles per la contaminació radioactiva. Espero poder tornar a utilitzar aquest sedàs algun dia, per rentar fruites i verdures i cuinar-les amb la família. (*)
Àvia, 2016
(*)
Programa local per a la distribució de productes agrícoles
Els relats dels familiars es basen en les seves impressions i no reflecteixen necessàriament les característiques del programa oficial per a la distribució de productes agrícoles. El juliol del 2017 no estava permès vendre o consumir els següents productes de Tamura: senglar, ós, ànec, faisà, llebre, ginseng, falguera Matteucia, falguera reial, bambú, petasita i bolets silvestres. A més, la prohibició abastava els bolets xiitake cultivats sobre troncs procedents d'un radi de 20 kilòmetres al voltant de la central nuclear.
A Tamura, situada fora d'aquest radi de 20 kilòmetres, la prohibició de vendre o consumir verdures i llet crua es va aixecar el 2011. A l'interior de la zona d'exclusió cancel·lada el 2014, la prohibició de consumir verdures es va aixecar el 2013; la de l'arròs, després d'una prova de cultiu, el 2014; la de llet crua, el 2016.
A Tamura mai no hi va haver limitacions sobre els préssecs o els caquis, ni frescos ni secs.
Aquesta peça està basada en els saltamartins tradicionals anomenats Okiagari-koboshi, que es fabriquen a la comarca d'Aizu, a la prefectura de Fukushima. Es tracta d'una petita artesania local amb 400 anys d'història.
Gràcies a la base arrodonida, el ninot torna a la posició vertical cada cop que rep una empenta.
Per dur i trist que sigui el que ens passi, tornarem a aixecar-nos i encararem el futur amb il·lusió.
L'okiagari-koboshi ha esdevingut un dels símbols de la recuperació després dels estralls del terratrèmol.
Col·laboració familiar
Aviat farà set anys de la catàstrofe.
Continuarem vivint a Fukushima, i menjarem fruita i verdura cultivada a la terra de Fukushima.
El cultiu tradicional de Fukushima és el préssec.
Tothom és benvingut a Fukushima.
Passeu i tasteu un préssec deliciós de Fukushima.
Col·laboració familiar
Després de l'evacuació, als antics veïns se'ls ha permès retornar a les seves cases 15 vegades a l'any, en visites d'unes 5 hores. Quan ho fan, se'ls recomana utilitzar el vestuari de protecció, les mascaretes i els guants facilitats per les autoritats. El 2016, el nombre de visites es va apujar a 30 l'any.
Alguns veïns no han tornat a les seves cases des que van ser evacuats el 2011. Alguns hi han anat un sol cop, per recuperar objectes de la seva vida anterior. D'altres han fet visites més freqüents, amb la intenció de netejar i fer tasques de manteniment per si hi retornen algun dia. Algunes comarques limítrofes, on també es van imposar restriccions, han estat reobertes després del “sanejament” dut a terme per les autoritats, consistent a retirar part del material irradiat i rebaixar les lectures de radiació atmosfèrica fins a un nivell que no es considera nociu per a la vida. Poques persones han decidit tornar a les zones reobertes. A Naraha, reoberta al setembre del 2015, hi han tornat el 11% dels habitants. No se sap si algun dia es permetrà habitar a tota la zona d'exclusió de Fukushima.
Eva i Franco Mattes van fer diverses fotografies a l'interior de les zones; no de les runes, sinó imatges senzilles: asfalt, paper estampat, herba, matalassos... elements que conformaven el marc vital als llocs afectats. A partir d'aquestes imatges van crear “paquets de textures” que estan a la disposició d'arquitectes, dissenyadors, desenvolupadors de software i altres professionals. Les imatges obtingudes a Fukushima es poden utilitzar per estampar dissenys domèstics o revestir les formes i volums del nostre món digital quotidià, a pàgines web, videojocs o pel·lícules. Per al CCCB, la imatge d'uns matalassos vistos en un dels llocs afectats cobra nova vida fora de la zona, utilitzada com a imatge de fons d'aquesta guia, al paper de paret i embolcallant les maletes que conviden a tornar als habitatges inaccessibles que ara són a les teves mans.
Crédits de la instal·lació
text: Don't Follow The Wind
editor: Jason Waite
imatge de la instalació: Eva and Franco Mattes
mapa i dibuixos: Kota Takeuchi
traduccions: Kota Takeuchi, Zoraida de Torres
locució: Cristina Carrasco, Roger Gascon
impressió: HP, Demibold
Una coproducción de CCCB, The Influencers y Abandon Normal Devices (UK)
The New Networked Normal
Una col·laboració europea amb Abandon Normal Devices (UK), Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (Catalonia, Spain), The Influencers (Catalonia, Spain), Transmediale (Germany) and STRP (Netherlands).
This project has been funded with support from the European Commission. This communication reflects the views only of the author, and the Commission cannot be held responsible for any use which may be made of the information contained therein.