“Doble tap / per curar aquest cor trencat”, “Troba un home ric, casa’t amb el seu pare”, “Només accepto disculpes en metàl·lic”.
Utilitzant les xarxes socials com a rerefons i les selfies de les basic bitches i it-girls com a inspiració, Ulman s’ha reinventat a si mateixa com una aspirant a celebritat social. Habitacions d’hotel sofisticades, accessoris de luxe, food-porn, mems d’autoajuda i molts altres detalls del seu cos mig nu formen part de les dotzenes d’imatges que durant quatre mesos Amalia Ulman va penjar en els seus perfils de les xarxes, en el que més endavant es va revelar com una invenció total. O la història massa perfecta d’una noia d’èxit en l’era de les xarxes socials.
“Diners, avorriment, malestar, addiccions, autoestima, cirurgia...”, apunta Ulman. “La nena de províncies es trasllada a la gran ciutat, es vol convertir en model, talla amb el seu nòvio de l’institut i vol canviar el seu estil de vida, vol diners, gaudeix de l’estat de soltera, es queda sense diners, probablement perquè no té feina. Com que està massa absorta pel seu propi narcisisme, comença a anar per aquests mons de Déu buscant cites, aconsegueix un paio amb pasta, es deprimeix, comença a consumir drogues, s’opera les tetes perquè el seu sugar daddy la fa sentir insegura del seu propi cos i, a més, li paga l’operació.”
A Facebook acompanya les fotos amb declaracions pseudofeministes mal citades, copiades de blogs i tumblrs de sugar babies autèntiques. El projecte culmina amb una crisi nerviosa llarga i traumàtica, però després arriba la redempció: “La boja s’acaba disculpant, la rossa tonta es converteix en morena i torna a casa, probablement va a rehabilitació, i finalment s’estableix a la llar familiar. La puta boja s’adona dels seus errors; està penedida”.
“Excellences and Perfections era una anàlisi dels arquetips sobre la conducta femenina perfecta: pudorosa, virtuosa, discreta. El post en què demanava disculpes va obtenir 240 likes, i va rebre missatges de gent de qui no havia tingut notícies en gairebé cinc anys. Gent que m’havia estat seguint en silenci. En poques paraules, vaig triomfar oferint el contingut més entretingut: un altre drama humà.”
La performance d’Amalia Ulman és un experiment de primera mà en discriminació social, divisió de classes i estructures de poder, especialment aplicades a les dones i els seus cossos. “La cultura consumista es basa en la ficció ideològica del fet que l’autoexpressió comporta plenitud personal i autorealització”, diu l’observador cultural Rob Horning. Però també hi ha una tendència oposada en l’espiral híbrida de producció i consum que Ulman decideix explotar: “El desig de convertir la identitat en viral, és a dir, sense arrels, en circulació constant per la pura circulació, obtenint una ubiqüitat anihiladora”.