Adrian Chen

Poca gent sap que Adrian Chen, periodista gonzo que ha escrit per The New York Times, Slate, Wired i ara escriu al New Yorker, va començar com a youtuber - quan Youtube era encara una mina d'or de performances casolanes, freaks genuïns i rareses en general. La qual cosa dóna una pista del seu agut olfacte per a les cultures d'internet, de l'humor negre de fòrums tipus 4Chan fins a la propaganda opaca del govern. També és fundador de l'I.R.L. Club, un punt de trobada regular perquè la gent d'internet es conegui I.R.L. (= "a la vida real", en l'argot friki).

Chen ha escrit sobre la Silk Road, un mercat de la darknet que facilita la compra de productes il·legals; el col·lectiu anonymous; la cultura dels memes i el fenomen dels trols; el Bitcoin, i altres qüestions que, de fet, no només són obscures, sinó que estan configurant l'Internet que coneixem i probablement el seu futur.

El 2012 va contactar amb Violentacrez, l'administrador de varis dels fòrums més violents, explícits i polèmics de Reddit, una "font de racisme, pornografia, crueltats, misogínia, incest i abominacions exòtiques encara sense nom". Era un home de mitjana edat que combinava el seu "hobby" amb una vida tranquil·la com a programador a Texas. Chen va decidir revelar la seva veritable identitat. Aquell va perdre immediatament el seu treball i va convertir-se en blanc, al seu torn, d'assetjament digital. La història va precipitar un enorme i complex debat sobre els trols i la llibertat a Internet.

El 2014 Chen va començar a investigar una sèrie d'estranyes notícies sobre accidents no reportats en una planta química a Louisiana. Alguns usuaris de Twitter van difondre la notícia a través de desenes de piulades i fins i tot d'imatges falses. En realitat, no hi havia hagut cap accident. "Va ser una campanya de desinformació altament coordinada -va explicar Chen- que va involucrar dotzenes de comptes falsos i centenars de tweets publicats durant hores, apuntant a una llista de figures triades per incitar la màxima atenció". El fil de l'incident a Twitter el va portar fins a la Internet Research Agency, una empresa de Sant Petersburg (Rússia) que va resultar ser una "granja de trols", que utilitza tot tipus d'estratègies per difondre la desinformació. A Rússia, fins a on va viatjar, Chen no només es va trobar amb una espessa cortina de fum, sinó que a més a més es va convertir ell mateix en el blanc d'una insòlita campanya de difamació perfectament orquestrada.

Des de 2014, Adrian Chen ha projectat llum sobre una altra part oculta de la nostra experiència diària a internet: la moderació a les xarxes socials. Com pot ser que Facebook no estigui inundat de pornografia o de material ofensiu o cruel? Bé, de fet ho està. El que passa és que hi ha un exèrcit de moderadors subcontractats, que en la seva majoria treballen en països asiàtics, i que es dediquen fonamentalment a censurar els continguts d'acord amb les directrius establertes pel client. Aquestes directrius són, per descomptat, confidencials i es mantenen en privat, o almenys ho estaven fins que Chen les va publicar.

Les grans plataformes mantenen deliberadament en l'ombra el treball dels moderadors, probablement perquè podria suscitar debats indesitjables. "Fins i tot la tecnologia que sembla existir només en forma de dades en un servidor es basa en el treball humà, tan tediós com potencialment perillós", diu Chen. A més, l'estudi de la moderació invisible dels mitjans socials revela una mica més: "permet a les plataformes un cert marge de flexibilitat i de negació quan han de bregar amb qüestions polítiques delicades".

La moderació es va convertir en un tema candent en 2016, quan la campanya presidencial de Trump va començar a guanyar terreny a les xarxes socials (uns mesos abans, havia passat alguna cosa semblant en el Regne Unit amb la campanya del #brexit). Tant Facebook com Twitter es van veure embolicats en controvèrsies d'enorme ressonància sobre la seva capacitat per filtrar notícies falses ("fake news") i discursos que inciten a l'odi, i van ser molt criticats per ser el suport d'un nou tipus de propaganda, els efectes de la qual no van ser amplificats pels megàfons governamentals, sinó pels mateixos usuaris. La defensa de Facebook i Twitter va resultar ser una tasca difícil, donada la seva naturalesa híbrida de comunitats d'usuaris, i, al mateix temps, de fonts d'informació extremadament influents, que, no obstant això, no tenen l'obligació de complir amb les regulacions ni les directrius professionals dels mitjans tradicionals.